Els Templers i els Hospitalers

Formació de la Comanda

FORMACIÓ DE LA COMANDA

El territori que avui forma Barbens va ser conquerit per Ermengol IV d’Urgell; se situa en el límit sud de l’expansió del comptat fronterer amb les terres conquerides del comptat de Barcelona. Igual que la resta de territoris de la zona conquerits als sarraïns, repoblat per nouvinguts procedents del Pirineu i del Prepirineu.

La comanda templera va sorgir de l’expansió de l’ordre del Temple per les noves terres conquerides als sarraïns en l’occident Catalunya, la qual en bona part tindrà com epicentre Gardeny, a partir de les donacions rebudes des de 1164 en aquell territori. també s’ha de relacionar amb les competències que hi exercí el monestir de Poblet quan els mateixos anys establí una granja de Barbens.

Així doncs, podem pensar que la seva creació es degué a una motivació de control econòmic, car ja aleshores Barbens era una en cereals i amb potencial agrícola i ramader important.

L’existència del castell és anterior al segle XII, atès que el 1098 apareix documentada la parròquia de Barbens a l’acta de consagració de l’Església de Santa Maria de Guissona. L’any 1168 apareix documentat el primer comanador de Barbens, en la persona de Ramon Barrufell. Aquest, que havia estat senyor de Barbens, fou un dels primers benefactors de l’ordre. Ja en vida de la seva dona decidí fer-se templer i testà en favor de la seva filla Sança, a qui posà com a condició vendre el castell a l’ordre del Temple.

En el conjunt de les adquisicions que féu la comanda de Barbens destaca molt principalment el paper de dues famílies, els Tarroja (Arnau, Ramon i Hug), els Ribelles (Guillem i Arnau), els d’Anglesola (Berenguer Arnau i Guillem) i el bisbat d’Urgell, tant pels donatius com per les respectives mediacions decisives en donacions d’altri. Ja el 1259, Pere de Cubells atorgà en testament lloc de Castellsalvà a benefici de la comanda de Barbens, la qual acabarà amb la dissolució de l’ordre i el traspàs als hospitalers 1307. La casa a partir de llavors viurà en constant progrés, el qual culminarà amb la restauració de l’edifici que l’any 1753 farà comanador Manuel de Montoliu i de Boixadors. Aquest esplendor es mantindrà fins a la desamortització, que farà que les possessions dels hospitalers passin a mans privades, la qual cosa originarà la modificació de les estructures unitàries de l’antiga comanda punt de conservar solament l’església per haver esdevingut definitivament parròquia de la localitat i el denominat castell, que globalment la seva fisonomia en convertir-se en rectoria durant molts anys, fins que finalment va ser adquirit per l’Ajuntament Barbens.

Els Templers

per_encaixar.jpg

L’ingrés a l’orde era dirigit per un cap suprem, anomenat Gran Mestre; es feia mitjançant un sofisticat cerimonial iniciàtic en cavallers (templers, que eren monjos soldats) professaven els seus vots de pobresa, castedat i obediència, i la seva funció era els pelegrins en el seu camí cap a Jerusalem, que eren sovint saquejats per lladres sarraïns. Aviat esdevindrà, però, juntament l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l’orde Teutònic el principal instrument militar dels estats llatins de Síria i Palestina.

Els monjos templers desenvoluparen una intensa devoció cap a la Mare de Déu, Sant Jordi i Sant Joan, i veneraven com a relíquia Santa Espina; potser, segons la seva creença, aquesta Santa Espina procedia de la Corona d’Espines amb què Jesús fou coronat la Passió.

Els membres de l’orde havien de seguir una regla molt estricta, que establia des de la metodologia de les pregàries fins a la portar les armes. S’establí l’uniforme oficial dels frares cavallers: un hàbit blanc amb una creu vermella (símbol de la puresa respectivament). Però els pobres cavallers no es limitaven a resar, a guerrejar i a administrar les seves terres i els seus drets. també banquers i prestadors i entre els seus clients figuraven fins i tot els reis d’Anglaterra i de França.

Un monjo templer sempre havia d’obeir els seus superiors; mai no podia mostrar cap mena de voluntat pròpia. En el moment admesos a l’orde, als monjos cavallers els era donat un hàbit i un equip d’armes de combat, dels quals havien de tenir una cura Durant el dia, havien de complir les diverses pregàries, oir missa, cuidar del seu cavall i fer instrucció militar; no havia d’haver-moment d’oci. Seguint l’ascetisme cistercenc, quedaven prohibits el riure i la conversa trivial; el període de dejunis i penitències Quaresma s’allargava des de Tots Sants fins al Diumenge de Rams. Els àpats es feien al refectori i en silenci i ningú no podia de la taula sense permís del comanador. Els monjos havien d’evitar qualsevol luxe o detall personal tant en el seu hàbit com armadura. Periòdicament, hi havia reunions de capítol, en què cada monjo havia de confessar les seves faltes, i la resta de congregats decidir el càstig, que podia arribar fins a l’expulsió de l’orde. 

En el combat, els templers no podien fugir encara que l’enemic vegades superior; els monjos que queien presoners no eren rescatats, per això els musulmans els executaven, generalment al seu torn, els templers tampoc no feien presoners i infidel que capturaven infidel que mataven.

El vot de castedat prohibia, tot, mirar una dona a la cara, com també besar-la encara que fos la mare; l’homosexualitat era severament castigada. Finalment, seva mort, els monjos eren enterrats en una tomba anònima, bocaterrosa i sense taüt.

Document Actions